Counterpart

Avui sa meva recomanació inicial era per Orphan Black, però al final serà per Counterpart. Això si, un incís abans de res, Orphan Black és un monument a una actriu que és una força de sa naturalesa i que no imagin fent un altra feina que aquesta. Tatiana Maslany (I love you, te pongo un piso) aconsegueix enganar es cervell de s'espectador i fer que oblidem que veim a sa mateixa actriu a totes ses seqüències, de fet se'n va dur un emmy per aquesta sèrie sobre clonació i identitat. Aplaudiment ensordidor per aquella espècie de versió bielorusa de na Shakira que és sa sestra Helena. A més sa sèrie mola i molt; una mica de ciència ficció, una mica d'ètica, una mica de conspiració i rises de ses bones amb actors de repartiment grandiosos. Ses dues darreres temporades van un poc més a la deriva, però s'ha de veure.

Un altra cosa que volia era deixar de pegar aquestes xapes però veig que no serà possible.
"Vamo al lio".

Counterpart. Té alguns punts en comú amb Orphan Black, per començar actrius i actors que es desdoblen o es multipliquen en diferents personatges, i aquí una de ses primeres meravelles de sa sèrie. Es seu protagonista J.K. Simmons (etern secundari que tothom coneix però de qui ningú recorda es nom) fa una feina d'orfebreria fina i més subtil que na Maslany a Orphan Black. Sense casi caracterització i amb gestos petitíssims, quan entra en escena saps perfectament quin dels seus personatges és sense ni una sola línia de guió.

Counterpart és una història d'espies, i algunes coses més. S'escenari és un Berlin gris, trist i inhòspit, que té una replica exacta en un altre espai/dimensió (com s'ha produït això en realitat no té cap importància) i on cada un té un altre Jo i òbviament una altra vida (sa versió menys macabra de s'upside down). I és aquí, a sa trobada des propi doble, on entra es joc colosal de ses decisions preses i de com una hipotètica llibertat d'acció dibuixa mapes vitals distints i de què hauría passat si...Som ses decissions que vàrem prendre? Ses nostres eleccions? S'instint d'un desig, sa força d'una certesa? Només som sa ruta que un dia vàrem triar o som alguna cosa més? Aquesta història d'espies tristos i amb el cor trencat s'acompanya d'una BSO preciosa i una estètica hipnòtica que juga a l'atemporalitat. Llarga vida a J.K.Simmons i a Tatiana Maslany.

Post by Tot