The Wire
No seré jo qui pugui afegir res nou ni important al que ja s’ha dit i escrit sobre aquesta obra d’art, però crec que The Wire ha de tenir el seu espai a n’aquest bloc.
Normalment intent no dir de manera contundent que una producció m’ha agradat molt, que li posaria gairebé un 10 o que és molt bona quan pens que ho és, perquè el que fas és crear expectatives i, a mi, no m’agrada que m’ho facin. Per això, per un pur exercici d’empatia i de respecte cap a la subjectivitat de cadascú, me sap greu fer-ho. En aquest cas però, he pensat que faré una excepció, perquè no me’n queda d’altra que apuntar-me al grup de persones que enalteixen aquesta sèrie i la col·loquen entre el millor de tota la història de la ficció televisiva. I ho dic sincerament: no ho faig per esnobisme, ho faig perquè és el lloc que es mereix.
I és que tot i ser un gran consumidor de ficció, de diferents estils i en distints formats, mai havia vist una cosa com The Wire. Per què? Possiblement perquè no existeix res igual. És una sèrie crua, i molt, molt realista. Els seus creadors principals són dos: un, David Simon, antic periodista d’un diari local; l’altre, Ed Burns, expolicia i exprofessor. Tots dos exerciren a la ciutat de Baltimore, que no només és l’escenari on transcorre The Wire sinó que és també un dels grans protagonistes de la sèrie. I això fa que els seus autors (menció especial també els molts convidats que han col·laborat en guions, com Dennis Lehane) sàpiguen molt bé de què parlen fins a uns límits, uns mecanismes de funcionament i unes connexions esfereïdores.
Aquest realisme la converteix en una sèrie que no és fàcil de veure. Té estones on s’assembla més a un documental. Apareixen molts de personatges, molts noms (i malnoms) i molts de càrrecs i estructures organitzatives. Això fa que tengui moments d’embull i de manca de ritme. Veure-la en versió original a més, encara ho remarca més (l’argot o “slang” dels protagonistes mereix un estudi a part). A mi també m’ha costat. Algunes temporades he desconnectat, no perquè no m’agradés, sinó perquè començava a veure altres coses que pot ser m’enganxaven més, que eren més immediates.
La cruesa de The Wire es percep en moltes coses: històries dures però extremadament versemblants (els autors coneixen el món que retraten); exteriors que són (gairebé sempre) els llocs reals on transcorren les històries; extres que són habitants dels suburbis (fins i tot, un secundari és en realitat un antic traficant que ha servit d’inspiració per un dels personatges més importants de la sèrie). I una cosa que m’ha cridat molt l’atenció: la sèrie s’allunya molt de l’èpica televisiva tal i com l’entenem avui. No hi ha moments musicals ni càmeres lentes que anticipin o recreeïn situacions com, per exemple, la mort d’un personatge. Alguns, fins i tot amb cert pes a les trames, moren (hola, Game of Thrones). Però sovint amb un tir. Una bala que surt i fa la seva feina. Ràpid, sense artificis. Passa i ja està. És com si passés devora tu. És com passa a la vida real. I The Wire te posa allà, però no en primera fila per veure l’escena. Te posa DINS l’escena. I aquí hi ha un dels trets característics, almenys quan a llenguatge i narrativa, d’aquesta sèrie.
Bé i, de què va, The Wire? Alguna vegada he llegit que no és just dir que és una sèrie de policies. No ho és. No s’hauria de minimitzar així. Almenys no és únicament de policies i no ho és en el sentit tradicional (ni bons - dolents; ni només policies - traficants). Sí que és policíaca, perquè hi ha investigacions, però és un “thriller” bastant més complexe.
La sèrie comença contant les investigacions de la policia de Baltimore per desarticular una gran banda de traficants de la ciutat, basant aquestes investigacions amb escoltes telefòniques i espionatge, fet que jugarà un paper al llarg de la sèrie (d’aquí el seu títol, remarcat en castellà amb el subtítol “Bajo escucha”). Però això només és l’inici, perquè a part de veure com treballen les dues parts dia a dia, amb escenes molt quotidianes, les històries es van expandint. Al llarg de les 5 temporades es mantenen trames d’investigacions lligades al tema, però cada temporada retrata un aspecte de la ciutat que, a més, se podria extrapolar a la gran majoria de ciutats nordamericanes actuals i, salvant les distàncies, a moltes grans metròpolis del segle XXI. La policia i el narcotràfic; el funcionament del port, la crisi dels estibadors i els seus sindicats; el mercat immobiliari i la política dels EUA; el sistema educatiu i com afecta als suburbis; la premsa i el seu paper en el context actual. Aquests són els grans temes de The Wire, centrant-se cada temporada en un d’ells.
I amb aquests temes i aquestes trames, el que fan el senyor Simon i el seu equip és mostrar el costat més fosc i més tèrbol de la societat (teòricament) més desenvolupada i pròspera del món. Analitzen varis dels eixos més importants d’un sistema podrit fins als fonaments i mostren, amb la cruesa que s’ha convertit amb marca de la casa, els efectes del neoliberalisme (tots som xifres; tot s’ha de quantificar; tot està regit pels diners) en el model urbà dels EUA i, en definitiva, en les grans àrees metropolitanes postindustrials dels inicis del present segle. I és que The Wire es va emetre entre 2002 i 2008, però la gran majoria dels temes que tracta són més vigents que mai.
Diu Simon que el que volia amb la sèrie era plantejar preguntes: què falla? Què fem malament? I si ho sabem, per què ningú no hi posa remei? No hi ha dubte que això de plantejar qüestions ho aconseguí sobradament.
Voldria acabar amb una darrer punt que és el que consider que fa encara més gran la sèrie. Perquè el gran anàlisi que planteja no és dels eixos que comentàvem de manera aïllada, sinó de com tots estan connectats i com aquelles situacions, les accions realitzades per personatges que havíem vist en capítols, temporades o trames anteriors, tenen la seva repercussió sovint, en un món que sembla molt allunyat però que Simon s’encarrega de mostrar que no és així. Perquè tot està connectat. Com diu Lester Freamon, un dels grans personatges de la sèrie: “totes les peces tenen importància”.
Sense voler fer cap espòiler només afegiré que els 3-4 darrers minuts de la sèrie me pareixen una cloenda de manual. Per com estan rodats i pel que transmeten: són una reflexió del món que ens han mostrat al llarg de 5 anys, deixant veure el present i com serà el futur més immediat de distintes persones de Baltimore, algunes que coneixem (personatges) i altres que no (habitants corrents) i, alhora, fan referència a l’eslògan d’una de les temporades: les normes canvien, les persones que hi participen canvien però el joc, els engranatges, continuen.
Post by Mik
Normalment intent no dir de manera contundent que una producció m’ha agradat molt, que li posaria gairebé un 10 o que és molt bona quan pens que ho és, perquè el que fas és crear expectatives i, a mi, no m’agrada que m’ho facin. Per això, per un pur exercici d’empatia i de respecte cap a la subjectivitat de cadascú, me sap greu fer-ho. En aquest cas però, he pensat que faré una excepció, perquè no me’n queda d’altra que apuntar-me al grup de persones que enalteixen aquesta sèrie i la col·loquen entre el millor de tota la història de la ficció televisiva. I ho dic sincerament: no ho faig per esnobisme, ho faig perquè és el lloc que es mereix.
I és que tot i ser un gran consumidor de ficció, de diferents estils i en distints formats, mai havia vist una cosa com The Wire. Per què? Possiblement perquè no existeix res igual. És una sèrie crua, i molt, molt realista. Els seus creadors principals són dos: un, David Simon, antic periodista d’un diari local; l’altre, Ed Burns, expolicia i exprofessor. Tots dos exerciren a la ciutat de Baltimore, que no només és l’escenari on transcorre The Wire sinó que és també un dels grans protagonistes de la sèrie. I això fa que els seus autors (menció especial també els molts convidats que han col·laborat en guions, com Dennis Lehane) sàpiguen molt bé de què parlen fins a uns límits, uns mecanismes de funcionament i unes connexions esfereïdores.
Aquest realisme la converteix en una sèrie que no és fàcil de veure. Té estones on s’assembla més a un documental. Apareixen molts de personatges, molts noms (i malnoms) i molts de càrrecs i estructures organitzatives. Això fa que tengui moments d’embull i de manca de ritme. Veure-la en versió original a més, encara ho remarca més (l’argot o “slang” dels protagonistes mereix un estudi a part). A mi també m’ha costat. Algunes temporades he desconnectat, no perquè no m’agradés, sinó perquè començava a veure altres coses que pot ser m’enganxaven més, que eren més immediates.
La cruesa de The Wire es percep en moltes coses: històries dures però extremadament versemblants (els autors coneixen el món que retraten); exteriors que són (gairebé sempre) els llocs reals on transcorren les històries; extres que són habitants dels suburbis (fins i tot, un secundari és en realitat un antic traficant que ha servit d’inspiració per un dels personatges més importants de la sèrie). I una cosa que m’ha cridat molt l’atenció: la sèrie s’allunya molt de l’èpica televisiva tal i com l’entenem avui. No hi ha moments musicals ni càmeres lentes que anticipin o recreeïn situacions com, per exemple, la mort d’un personatge. Alguns, fins i tot amb cert pes a les trames, moren (hola, Game of Thrones). Però sovint amb un tir. Una bala que surt i fa la seva feina. Ràpid, sense artificis. Passa i ja està. És com si passés devora tu. És com passa a la vida real. I The Wire te posa allà, però no en primera fila per veure l’escena. Te posa DINS l’escena. I aquí hi ha un dels trets característics, almenys quan a llenguatge i narrativa, d’aquesta sèrie.
Bé i, de què va, The Wire? Alguna vegada he llegit que no és just dir que és una sèrie de policies. No ho és. No s’hauria de minimitzar així. Almenys no és únicament de policies i no ho és en el sentit tradicional (ni bons - dolents; ni només policies - traficants). Sí que és policíaca, perquè hi ha investigacions, però és un “thriller” bastant més complexe.
La sèrie comença contant les investigacions de la policia de Baltimore per desarticular una gran banda de traficants de la ciutat, basant aquestes investigacions amb escoltes telefòniques i espionatge, fet que jugarà un paper al llarg de la sèrie (d’aquí el seu títol, remarcat en castellà amb el subtítol “Bajo escucha”). Però això només és l’inici, perquè a part de veure com treballen les dues parts dia a dia, amb escenes molt quotidianes, les històries es van expandint. Al llarg de les 5 temporades es mantenen trames d’investigacions lligades al tema, però cada temporada retrata un aspecte de la ciutat que, a més, se podria extrapolar a la gran majoria de ciutats nordamericanes actuals i, salvant les distàncies, a moltes grans metròpolis del segle XXI. La policia i el narcotràfic; el funcionament del port, la crisi dels estibadors i els seus sindicats; el mercat immobiliari i la política dels EUA; el sistema educatiu i com afecta als suburbis; la premsa i el seu paper en el context actual. Aquests són els grans temes de The Wire, centrant-se cada temporada en un d’ells.
I amb aquests temes i aquestes trames, el que fan el senyor Simon i el seu equip és mostrar el costat més fosc i més tèrbol de la societat (teòricament) més desenvolupada i pròspera del món. Analitzen varis dels eixos més importants d’un sistema podrit fins als fonaments i mostren, amb la cruesa que s’ha convertit amb marca de la casa, els efectes del neoliberalisme (tots som xifres; tot s’ha de quantificar; tot està regit pels diners) en el model urbà dels EUA i, en definitiva, en les grans àrees metropolitanes postindustrials dels inicis del present segle. I és que The Wire es va emetre entre 2002 i 2008, però la gran majoria dels temes que tracta són més vigents que mai.
Diu Simon que el que volia amb la sèrie era plantejar preguntes: què falla? Què fem malament? I si ho sabem, per què ningú no hi posa remei? No hi ha dubte que això de plantejar qüestions ho aconseguí sobradament.
Voldria acabar amb una darrer punt que és el que consider que fa encara més gran la sèrie. Perquè el gran anàlisi que planteja no és dels eixos que comentàvem de manera aïllada, sinó de com tots estan connectats i com aquelles situacions, les accions realitzades per personatges que havíem vist en capítols, temporades o trames anteriors, tenen la seva repercussió sovint, en un món que sembla molt allunyat però que Simon s’encarrega de mostrar que no és així. Perquè tot està connectat. Com diu Lester Freamon, un dels grans personatges de la sèrie: “totes les peces tenen importància”.
Sense voler fer cap espòiler només afegiré que els 3-4 darrers minuts de la sèrie me pareixen una cloenda de manual. Per com estan rodats i pel que transmeten: són una reflexió del món que ens han mostrat al llarg de 5 anys, deixant veure el present i com serà el futur més immediat de distintes persones de Baltimore, algunes que coneixem (personatges) i altres que no (habitants corrents) i, alhora, fan referència a l’eslògan d’una de les temporades: les normes canvien, les persones que hi participen canvien però el joc, els engranatges, continuen.
Post by Mik
Aquí hi ha una notícia que parla de la mort de Melvin Williams, l'extraficant que inspirà un dels personatges i que, a més, apareix en un breu paper a la sèrie.
ResponEliminahttps://www.culturaocio.com/tv/noticia-muere-melvin-williams-hombre-inspiro-serie-the-wire-20151204123006.html